La virtualitat i els seus nous espais
Introducció
La realitat virtual és la representació de les coses a través de mitjans electrònics. Es duu a terme mitjançant una simulació per ordinador que aconsegueix fer la sensació que el representat és real i en la qual sovint es pot interaccionar amb elements que envolten l’usuari.
L’anomenada virtualitat crea noves maneres de relacionar-se en coordenades tan bàsiques com són les coordenades d’espai i temps, superant les barreres que aquestes coordenades ens imposen.
El sociòleg Pierre Lévy assenyala l’existència de diferents nivells de virtualitat, a partir de la dimensió bidimensional/tridimensional i la seva relació amb la realitat. La classificació d’aquest autor estableix un continu que va des dels aspectes amb una menor virtualitat, com els imaginaris o els il·lusoris, passant per nivells bidimensionals, fins a arribar a les possibilitats que ofereix la virtualitat tridimensional, en la seva relació de semblança amb el que és real. Lévy considera diferents nivells de virtualitat:
- Nivell 0: entès com allò que és fals, il·lusori, irreal o imaginari; que coneixem que és una invenció.
- Nivell 1: virtualitat en el sentit filosòfic.
- Nivell 2: s’origina en una descripció numèrica, dins d’una memòria informàtica que desemboca en una imatge en una pantalla que s’actualitza a temps real.
- Nivell 3: l’usuari és capaç de crear un món virtual, tot dissenyant personatges per aconseguir una imatge de si mateix i de la seva situació. Cada comportament de la persona modifica el món virtual i la imatge que en té.
- Nivell 4: la més alta. Representa la realitat virtual en el sentit més intens, designa un tipus d’interacció particular de simulació interactiva, en la qual l’explorador té la sensació física d’estar immers en la situació definida per una base de dades.
En el nostre cas, ens centrarem més en els casos de la virtualitat a partir del nivell 2, en el qual la tecnologia ja juga un paper fonamental.
Aquesta virtualitat ajuda a crear nous espais i en fa més grans d’altres, fet que ofereix noves possibilitats a museus i exposicions i permet de crear o reproduir entorns que difícilment podríem reproduir, si no fos amb una forta inversió econòmica.
Voldria citar David Carr, professor referent en temes museístics, que fa una clara proposició del que hauria de ser el museu com a aposta de futur:
Un museu no és el que conté; és el que el fa que sigui possible. El museu il·lustra nous pensaments irresistibles i estimula les revisions d’antics pensaments. El museu ens convida a reconsiderar la manera en què ens comportem i el que elaborem en els mons de l’experiència viscuda. El regal d’un museu per a cada usuari és una apreciació de la complexitat, una invitació a una porta oberta al desconegut, que sigui possible, el possible de saber i l’impossible de saber.
David Carr i altres (2006). Museum Philosophy for the Twenty-First Century (editat per Hugh H. Genoways).
Estem davant, doncs, més que d’un espai d’exposició, d’un espai de reflexió. Com poden les TIC ser un element fonamental per promoure i ajudar a aquesta reflexió? Ho podem veure millor amb alguns exemples.
L’ art i el patrimoni cultural
En aquest cas, la possibilitat de visualitzar l’art per diferents tècniques com la realitat augmentada, la reproducció 3D i altres eines que estan apareixent més recentment com són els sensors intel·ligents, fan que la visita a espais museístics i dedicats a l’art es converteixi en una experiència més que en una simple visita. El visitant experimenta moltes sensacions que van més enllà de les merament visuals.
També s’ha de destacar la possibilitat que ens ofereix creuar grans quantitats de dades –tornaríem a entrar al terreny del big data– que ens permeten d’extreure interpretacions i representacions, i que ens fan veure l’art des de diferents prismes, fins ara, difícilment plantejables.
Apareixen altres opcions, que sigui per si soles o com a complement d’altres propostes més tradicionals –com poden ser les exposicions virtuals o els museus híbrids–, s’adrecen a temàtiques, tendències o autors que estan molt distants físicament i que seria molt costós i complicat d’agrupar en un mateix espai. Aquestes propostes possibilitarien la «construcció» de museus temàtics enfocats a artistes, èpoques, països, o altres punts d’interès que justifiquessin una proposta coordinada de diferents obres d’art.
No podem oblidar les possibilitats que ens ofereix la tecnologia per analitzar aspectes fins ara impensables d’obres d’art amb tècniques com l’RX o ultrasons, que faciliten la descoberta de punts de vista i secrets fins ara no analitzats.
L’art i la tecnologia són dos productes de la creativitat de l’home, i estan estretament lligats encara que aparentment no ho sembli.
No podem oblidar que, moltes vegades, desenvolupadors d’una determinada tecnologia tenen la seva inspiració en l’art, que els ajuda a crear nova tecnologia o a millorar la que ja existeix.
La relació entre art i tecnologia la podem trobar en qualsevol moment de la història de la humanitat, però sens dubte és en temps recents quan la tecnologia posseeix una presència molt més evident. L’art s’ha encarregat d’incorporar, sigui com a recursos a manera de nous instruments i metodologies o facilitant un apropament a la realitat contemporània, les interaccions amb alguna mena de dispositiu tecnològic.
Actualment, ja és difícil concebre exposicions i mostres d’obres d’art sense la presència d’elements digitals, participació de diferents jocs de so, ús d’aplicacions mòbils que ajuden a complementar una exposició o una obra; estem entrant, doncs, en una nova era pel que fa als plantejaments museístics i artístics.
Disciplines concretes de l’art, com pot ser el cinema, van lligades a la tecnologia i la seva pròpia evolució.
Hi ha aspectes molt rellevants que han transformat la presència de l’art en el nostre dia a dia. Un exemple molt proper d’això és la gran quantitat de telèfons intel·ligents que estan en mans dels ciutadans. Tots ells porten dispositius fotogràfics, fins fa poc impensables per les seves grans capacitats, i que, conjuntament amb múltiples aplicacions, fan que el ciutadà pugui participar en la creació de petites o no tan petites obres d’art; mai fins ara ha estat l’art tan proper del ciutadà «del carrer». En aquest àmbit, s’estan creant noves figures i perfils professionals que permeten a moltes persones de viure d’aquesta nova activitat. Podem destacar l’aplicació Instagram.
Instagram és una xarxa social totalment orientada a usar-la amb dispositius mòbils. La seva principal funció és oferir un servei gratuït per compartir imatges i fotos (o vídeos de 15 segons). La veritable diferència d’aquesta xarxa social és que ja està enfocada a la pujada a la xarxa i tractament d’imatges amb els seus retocs i filtres (va ser la pionera del selfie), i això és el que la fa única i diferent. S’ha creat una gran comunitat, i el seguiment dels seus usuaris és molt freqüent i persistent. Tant que ha provocat, a vegades, l’addicció dels usuaris que utilitzen aquesta xarxa social dia a dia. També inclou grups on poder compartir les pròpies imatges amb la resta de la comunitat. Aquesta xarxa social ha creat la figura dels anomenats instagramers professionals. Aquestes persones han fet de la fotografia i el tractament de la imatge el seu mode de vida, acumulant milers i milers de seguidors a tot el món. La tecnologia i l’art, en aquest cas, es fusionen i faciliten l’accés a moltes persones que de ben segur ni s’ho haurien plantejat.
Digitalització i catalogació de l’arxiu històric del Liceu Les modernes tècniques de digitalització, d’identificació digital i de cerca de dades ens permeten relacionar, com mai no s’havia pogut fer, la variada i complexa documentació que genera un teatre d’òpera. Gràcies al conveni que se signà l’any 2011 entre la Societat del Gran Teatre del Liceu i la Universitat Autònoma de Barcelona es fa possible l’obertura, a tota la comunitat investigadora i als internautes en general, del catàleg i les sèries documentals digitalitzades pertanyents a l’Arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu. El projecte comprèn la catalogació dels més de 50.000 documents generats des de 1837 fins a l’actualitat. El període més dens de la documentació aplegada es tanca el 1981, durant l’escenografia de Maurici Vilomara de l’òpera Cristóforo Colombo, quan el teatre passà a mans del Consorci, competència des del 1994 de la Fundació del Gran Teatre del Liceu.
Nous models de museologia digital i interactiva Fa 50.000 anys, grups de neandertals feien regularment una parada en el camí en un dels passos naturals entre els primers contraforts dels Pirineus i la plana del Segrià, a la cinglera de la Cascalda. Els particulars processos geològics que hi ha hagut en aquesta cinglera han fet possible la preservació de nombroses empremtes de les visites dels neandertals. El conjunt de les troballes és el que actualment es coneix com el jaciment arqueològic de la Roca dels Bous, a Sant Llorenç de Montgai (Noguera). Avui dia gent de totes les edats torna a passejar per aquest antic territori neandertal. Gràcies a l’ús de pantalles digitals tàctils i a la realització d’activitats experimentals, la Roca dels Bous i el Parc Arqueològic de Sant Llorenç de Montgai esdevenen finestres al passat per a una millor comprensió de com eren i com vivien els nostres avantpassats i de com, en l’actualitat, l’arqueologia ens ajuda a esbrinar-ho. La Roca dels Bous és un projecte que duu a terme el Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEPAP-UAB). La investigació que s’hi fa, any rere any, té com a objectiu compartir el coneixement que obtenim del jaciment arqueològic.
Biblioteca Digital d’Història de l’Art Hispànic Una de les apostes més fermes que permeten les noves tecnologies de la informació és poder disposar de tot el patrimoni bibliogràfic digitalitzat i de lliure accés a la xarxa. Aquest és un repte fonamental d’enormes conseqüències en el camp de les Ciències Socials i de les Humanitats, ja que sovint aquestes tenen com a referència bàsica de treball la informació i la documentació generada al llarg dels segles mitjançant llibres, fullets i publicacions periòdiques. És un projecte que correspon a les altes institucions responsables de la cultura i del patrimoni. El volum del material que cal tractar i el temps que l’operació comportarà aconsellen que, al marge de la imprescindible coordinació entre institucions i projectes en curs, tingui sentit la creació de portals especialitzats que abracin una determinada àrea de coneixement i escurcin el temps per a posar a l’abast sèries bibliogràfiques i documentals específiques.
Adaptació de les arts escèniques a sistemes d’accessibilitat
El projecte està liderat per la investigadora del grup de recerca Transmèdia de la UAB, Pilar Orero, i compta amb la participació de la Universitat d’Anvers (Bèlgica), la Queen’s University Belfast (Irlanda del Nord) i la Universitat de Viena (Àustria), així com de les empreses del món escènic Trànsit Barcelona i NT, de Gant, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, de la delegació de Cultura del govern de Flandes (Flandes Enter) i de l’Associació Europea de Certificació i Qualificació (ECQA).
“Actualment no hi ha un perfil professional definit i reconegut oficialment, format amb el coneixement específic que requereix posar les obres de teatre, de dansa o de música a l’abast de les persones amb discapacitat i, sobretot, de la gent gran. Amb aquest projecte pretenem establir les competències i les habilitats que han de tenir aquests professionals i quina és la formació que requereixen per a assolir-les”, explica Pilar Orero.
Pantocràtor de Taüll
Les pintures romàniques de l’església de Sant Climent de Taüll (declarades patrimoni mundial per la UNESCO) són una de les joies més importants del romànic català, i ara tenen una innovadora presentació mitjançant un video mapping que recrea els frescs originals dins de l’absis major i el presbiteri de la nau central. La pintura original data del segle xii, i actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, a Barcelona.
Des de feia cinquanta-cinc anys, a l’església hi havia una còpia dels originals pintada sobre guix que s’estava degradant.
Després de treure l’antiga còpia, es va dur a terme un minuciós procés de restauració que va posar al descobert restes de la pintura original que s’havien conservat a les capes profundes de les parets de l’absis.
Plataforma en línia de Google des de la qual es pot accedir a un gran fons d’imatges en alta resolució de diferents museus del món. Es poden fer cerques en diferents categories, accedir a vídeos en 360° i fer visites virtuals per Street View.
Pleiades
Pleiades és un gestor de la comunitat i un gràfic de llocs antics. Publica informació autoritzada de llocs i d’espais antics, oferint serveis únics per a trobar, exhibir i reutilitzar la informació sota llicència oberta.
Pleiades és una obra de referència acadèmica permanentment publicada per al segle XXI. Aposta pel nou paradigma de les humanitats ciutadanes, fomentant les contribucions de qualsevol persona experta, i ho fa en un context de revisió periòdica permanent.
Crowdfunding
Els artistes són capaços de recaptar diners als portals web especialitzats per tirar endavant nous projectes i, a la vegada, promocionar les seves idees. Només l’any 2011, el lloc d’Internet de crowdfunding Kickstarter va recaptar gairebé cent milions de dòlars en més de vint-i-set mil projectes relacionats amb l’art. Actualment, aquesta xifra s’incrementa contínuament.
Un altre exemple és el que es produeix quan els artistes utilitzen les xarxes socials com a una poderosa eina per modificar la relació entre els col·leccionistes i el públic, identificant amb èxit persones que busquen peces d’art específiques; apareixen també noves figures com els marxants virtuals, que detecten oportunitats independentment d’on vinguin.
Al llarg de la història, i fins fa poc temps, era una elit la que participava en l’impuls i creació de l’art, mentre que la resta de la societat simplement gaudia d’aquestes obres, si en tenia l’oportunitat. Internet i les noves eines de fabricació, edició, manipulació i distribució digital faciliten crear productes i compartir-los a preus molt assequibles.
Arxiu audiovisual, mediateca d’imatge
El concepte d’arxiu audiovisual, o mediateca d’imatge, cada cop té més força, perquè aprofita les oportunitats que ens ofereix Internet. Un bon exemple el podem trobar a casa nostra de la mà de la Universitat de Barcelona.
El Grup ArxiuAV està format per alumnes i professores d’imatge d’aquesta universitat. Aquesta plataforma publica la seva proposta de treball. Comparteixen idees i interessos amb altres persones i grups que treballin sobre l’arxiu audiovisual.
En la mediateca que han creat, es pot accedir a més de mil dos-cents films i vídeos, tot i que contínuament s’hi afegeixen noves obres. El lloc «físic» de la Mediateca d’Imatge està en el Lab-Media. Es poden visionar en DVD o VHS d’algunes de les obres audiovisuals que han seleccionat i d’altres que formen part de la col·lecció.
Digitalització de rotlles de pianola
Amb la col·laboració del Centre de Visió per Computador (CVC). La Pianola Roll Digitizer és el primer digitalitzador de rotlles de pianola creat a la Península Ibèrica i el primer del món fruit d’una col·laboració entre institucions. De fet, el Museu de la Música de Barcelona ha estat la primera institució del món a iniciar la digitalització dels gairebé 3.000 rotlles de pianola que conformen la seva col·lecció. Dispositius anteriors han estat creats a títol individual i només digitalitzen, de manera gairebé manual, la imatge del rotlle.
També és el primer sistema en el qual han treballat conjuntament, per primera vegada, enginyers i musicòlegs, la qual cosa confereix al digitalitzador un valor molt important perquè permet no només tenir una imatge digital de cada rotlle, sinó també generar automàticament un arxiu MIDI de cada peça musical i que es pugui interpretar la informació musicològica que conté.
DARIAH ERIC
La infraestructura de recerca digital per a les Arts i les Humanitats (DARIAH) pretén potenciar i donar suport a la investigació i l’ensenyament de les arts i de les humanitats amb capacitació digital. DARIAH és una xarxa de persones, coneixements, informació, continguts, mètodes, eines i tecnologies dels països membres. Desenvolupa, manté i opera una infraestructura de suport a les pràctiques de recerca basades en les TIC, i sosté que els investigadors l’utilitzen per a construir, analitzar i interpretar recursos digitals. Treballant amb comunitats de pràctica, DARIAH reuneix les diferents activitats d’arts digitals i humanitats d’última generació i difon els seus resultats en l’àmbit europeu. També conserva, proporciona accés i divulga la investigació que es deriva d’aquestes col·laboracions i garanteix que se segueixen les millors pràctiques, normes metodològiques i tècniques.
DARIAH es va constituir com un Consorci Europeu d’Infraestructures de Recerca (ERIC) l’agost del 2014. Actualment, DARIAH té disset diputats i diversos socis cooperants en onze països tercers.
EAGLE MediaWiki
EAGLE té com a objectiu construir una col·lecció multilingüe en línia de milions d’articles digitalitzats de museus, biblioteques, arxius i col·leccions multimèdia europees, que tracten inscripcions del món grec i romà. L’objectiu de la xarxa és posar a disposició dels interessats la immensa majoria de les inscripcions supervivents del món grecoromà, amb la informació essencial i amb una sèrie de traduccions revisades per experts en diverses llengües europees. Tanmateix, no estan disponibles com a inscripcions, sinó com a fotografies.
Aquest MediaWiki està dissenyat per a proporcionar una eina a qui estigui interessat a superar aquest buit i aportar traduccions d’inscripcions, tant si és aportant grups de traduccions com aportant-ne de noves. MediaWiki és el programari instal·lat en el lloc web EAGLE que utilitza l’extensió addicional Wikibase per a produir, sense problemes per als usuaris, dades llegibles per màquina.
Aquest espai realitza aquestes funcions:
- recull en un lloc totes les traduccions disponibles d’inscripcions en línia;
- permet una manera simplificada de contribuir directament amb dades, sense cap infraestructura tècnica o suport local;
- permet comparació, múltiples interpretacions i solucions;
- dona suport a múltiples idiomes i autors; i
- afavoreix l’addició i la creació simplificada, en una base de dades unificada, de més traduccions d’inscripcions seleccionades.
És un projecte d’exploració basat en gràfics i en indexació basada en multituds per a crear col·leccions multimèdia en xarxa. Això es fa mitjançant dos supòsits: les mencions, que es duen a terme entre dues persones en un document, i la freqüència, combinant-les per mitjà de models matemàtics que permeten classificar les llistes de concurrències.
ILLUMINATED: Manuscripts in the making Toolkit
ILLUMINATED us convida a visualitzar diverses imatges dins de cada manuscrit, ampliar detalls, descobrir dibuixos amagats sota les superfícies pintades, conèixer els pigments i els mètodes científics avançats per a identificar-los i explorar les relacions entre escriptors, artistes i propietaris originals.
Milers d’imatges sobreviuen entre les cobertes dels manuscrits il·luminats, llibres que van ser copiats i pintats a mà durant més d’un mil·lenni abans de l’arribada de la impressió a Europa, i molt més tard. L’or i els pigments preciosos sovint són tan frescos i vibrants com quan es van aplicar per primera vegada a les pàgines. Els repositoris més rics i més ben conservats de la pintura medieval i renaixentista, els manuscrits il·luminats, ofereixen el recurs més gran per a l’estudi dels materials i de les tècniques dels artistes de l’Europa dels segles VI al XVI.
Fleuron: A Database of Eighteenth-Century Printers’ Ornaments
Els ornaments són les característiques decoratives dels llibres impresos en el període de premsa manual. Fleuron inclou imatges de tota mena d’ornaments, dels tallats a mà en blocs de fusta o metall, per a l’elaboració d’ornaments i de les peces decoratives de tipus conegudes com a florons (fleuron). La base de dades també inclou ornaments i il·lustracions gravades. S’exclouen il·lustracions de pàgines completes, però es poden trobar en les col·leccions del segle xviii en línia. Fleuron es va crear a partir de trenta-dos milions d’imatges de pàgines proporcionades per Gale-Cengage Learning. Les imatges de la pàgina són originàries de col·leccions en línia del segle xviii.
William Blake Archive
Al llarg de dos segles, el respecte pels gravats, pintures i poemes de William Blake (1757-1827) ha augmentat fins al punt que hauria sorprès els seus contemporanis. Avui dia la seva poesia i el seu art visual en diversos mitjans són admirats per un públic global. En termes més generals, l’arxiu William Blake és una resposta contemporània a les necessitats de l’audiència dispersa i diversa de lectors i d’espectadors, i a les necessitats corresponents de les col·leccions en les quals actualment hi ha obres originals de Blake.
El Blake Archive va ser concebut com un recurs públic internacional que proporcionaria accés unificat a les principals obres d’art visual i literari molt dispars i àmpliament disperses. Un nombre creixent de col·laboradors han donat permís a l’arxiu per a incloure milers d’imatges i textos de Blake.
Fotografía panorámica de Vicente Cortés Sotelo
Projecte d’estabilització, digitalització i documentació de la col·lecció de fotografies panoràmiques de Vicente Cortés Sotelo. La feina la va dur a terme personal de l’AFMT (Archivo Fotográfico Manuel Toussaint), involucrat en les diferents etapes del projecte: anàlisi i registre de l’estat de conservació, neteja dels negatius, digitalització, edició digital, documentació i creació del lloc web.
CultureGnum
El projecte té com a objectiu promoure conceptes i materials educatius d’humanitats, destacant vídeos i conferències enregistrades.
El projecte CultureGnum es duu a terme en col·laboració amb l’FMSH de París, que ofereix el material en línia i també allotjament, i que s’encarrega de la major part de l’edició i de la filmació de vídeos.
Dumbarton Oaks Online Catalogue of Byzantine Seals
Es tracta d’un projecte per a registrar els 17.000 segells de plom bizantins en poder de Dumbarton Oaks, i de publicar-los en línia. Segons apunten en la pàgina web, aquesta col·lecció farà avançar la investigació en moltes àrees, entre elles, la prosopografia, la filologia, la història de l’art, la història econòmica, institucional i administrativa i la geografia històrica.
Durant segles, els bizantins, des dels monjos humils i els laics fins als grans emperadors, van utilitzar segells principals per a “bloquejar” la correspondència oficial i privada i validar o autenticar documents. Les dades contingudes en els milers de segells preservats donen informació sobre molts aspectes del món bizantí, com ara l’estructura de les administracions civils, militars i eclesiàstiques, les carreres i ubicacions dels funcionaris, i també respostes sobre la fortuna de l’imperi i la seva existència mil·lenària.
Els segells sovint proporcionen la clau que cal per a esbossar una carrera, traçar l’ascens i el descens d’una família o confirmar la presència d’un individu en un determinat moment o lloc.
Les dades espacials transformen el concepte de geografia
La geografia, des de sempre, ha utilitzat de manera intensiva la tecnologia. Els primers geògrafs van ser dels primers a introduir eines i tecnologia per a mesurar i per a fer els seus càlculs tan precisos com fos possible. És per això que les TIC han trobat un terreny adobat per arrelar en aquesta disciplina.
Els territoris responen de diferent manera a fenòmens com són les xarxes socials i l’ús del mateix Internet. És aquí on apareixen noves cartografies fins ara mai imaginades. Propostes com les dels mapes relacionals cada cop tenen més força: el pensament visual expressat en infografies i metodologies com el visual thinking
La cartografia ha estat la base i inspiració d’eines cada cop més esteses en moltes disciplines, com poden ser els mapes mentals. A més a més, les noves eines incorporades als dispositius mòbils fan que la cartografia es socialitzi de tal manera que molta gent tingui a la butxaca un dispositiu que utilitza eines de localització geogràfica, com poden ser Google Maps o Google Earth. També, en aquest apropament al ciutadà d’aquest tipus d’eines ha tingut una forta influència el GPS (sistema de posicionamiento global) i els aparells que l’han incorporat, que ens han facilitat la vida en el moment que ens hem de desplaçar, sigui per lleure o per temes més professionals.
El vídeo «Los 5 descubrimientos más extraños de Google Earth» és un exemple curiós on podeu veure els cinc descobriments més estranys que ha provocat l’ús de Google Earth.
Un exemple clar de la relació entre la geografia i les TIC són les tècniques automatitzades de lectura d’imatges, que són interpretades per programes especialitzats, fent que sigui molt més fàcil conèixer i interpretar la composició del terreny i els seus diferents accidents. L’exemple més evident el tenim en les informacions que ens arriben de les diferents expedicions a l’espai, que ens han permès de conèixer i interpretar com són altres planetes.
Voldria destacar que un cas molt interessant d’ús de la tecnologia aplicada a la geografia el tenim en els IDE, o infraestructura de dades espacials. És un sistema d’informació integrat per un conjunt de recursos (catàlegs, servidors, programes, dades, aplicacions, pàgines web, etc.) dedicats a gestionar informació geogràfica (mapes, ortofotos, imatges de satèl·lit, topònims, etc.), disponible a Internet. Aquestes dades compleixen un seguit de condicions d’interoperabilitat (normes, especificacions, protocols, interfícies, etc.) i permeten que un usuari, utilitzant un simple navegador, pugui fer-ne ús i combinar-les segons les seves necessitats.
Les IDE tenen quatre components fonamentals:
- Dades
- Metadades. Són els descriptors de les dades.
- Serveis. Són les funcionalitats accessibles mitjançant un navegador que una IDE ofereix a l’usuari per aplicar sobre les dades geogràfiques.
- Aspectes organitzatius. Estàndards i normes que fan que els sistemes puguin interoperar, lleis, regles i acords entre els productors de dades geogràfiques, així com el personal humà i l’estructura organitzativa. Els organismes d’estandardització més importants són l’OGC (Open Geospatial Consortium) i l’ISO (Organització Internacional d’Estandardització).
Tot seguit, alguns exemples pràctics de què són i com s’utilitzen aquestes eines.
- Reportatge «El poder de la informació geogràfica»
- «¿Para qué puedo usar un SIG? Apréndelo en 3’», vídeo de la Universitat Politècnica de València.
