La transformació digital de les humanitats i les ciències socials

Estem parlant de la necròpoli sens dubte més important de la història de la humanitat. Per què podem dir la més important? La nostra espècie enterra els seus morts des que som espècie (uns dos-cents mil anys), encara que espècies anteriors, com els neandertals o els heildelbergensis, sembla que també ho feien. Quan se’ns mor algú, el posem a algun tipus de contenidor o forat, o bé el cremem. Normalment, els cadàvers s’agrupen en llocs separats dels llocs habitats per raons pràctiques, culturals i de salut pública, formant necròpolis (paraula que ve del llatí i significa ‘ciutat dels morts’) o, com les anomenem en les societats modernes, cementiris (que ve del grec i significa ‘dormitori’). Aquest acte social de respecte i record (enterrar) està relacionat amb religions i creences en una altra vida i/o reencarnacions. Podem dir que ningú no tenia tanta cura de l’enterrament com els egipcis.

Ells creien en una altra vida, molt semblant a la real, després de la mort, i van desenvolupar tota una metafísica, una mística i una màgia del més enllà com cap altra civilització. Van generar fins i tot tecnologia al respecte: les piràmides eren veritables màquines de la resurrecció per als faraons; l’embalsamament (necessari per preservar el cos per a l’altra vida) ha fet que les mòmies perdurin fins als nostres dies; els Textos de les Piràmides o el Llibre dels Morts són veritables guies pràctiques per assolir la vida eterna. I per fer que aquesta fos òptima, posaven a les tombes el millor que tenien en aquesta vida.

Alguns arqueòlegs han deixat el seu nom unit a la Vall, singularment Howard Carter, qui va trobar el 1922 la tomba de Tutankamon, l’única trobada pràcticament intacta. Els ressons del descobriment i les meravelles de la tomba (exposades al Caire) segueixen arribant fins als nostres dies. Però Carter va ser un personatge molt controvertit i, amb paràmetres actuals, podria ser jutjat de poc ètic i poc científic, o d’ambdues coses. En canvi hi ha dos egiptòlegs actuals, encara en actiu, que són veritables campions científics i gestors de la Vall dels Reis: l’americà Kent Weeks, i el britànic Nicholas Reeves.

Nicholas Reeves, egiptòleg britànic, especialista en el període d’Amarna (el regnat de l’heretge monoteista Akhenaton i la seva família, entre els quals hi ha la seva dona Nefertiti i el seu fill Tutankamon) fa anys que manté que la Vall no està esgotada i advoca per una excavació sistemàtica i curosa, amb les tècniques més modernes i menys invasives (vegeu una entrevista amb ell de fa deu anys). Durant anys li van prohibir d’excavar a la Vall, acusant-lo de traficant d’art; fins i tot ara, destronat però actiu, segueix intentant fer llum de gas sobre el possible descobriment. Però Reeves és un científic i un home tranquil i tenaç (vegeu una entrevista més recent): si Nefertiti segueix enterrada a la Vall, ell la trobarà; de moment ha apostat per una cosa que seria una autèntica bomba científica: que la seva tomba, intacta, està darrere de la paret nord de la tomba de Tutankamon.

Tot això ha estat possible, a més a més de per la persistència d’un home i el seu equip, per la possibilitat que ens donen les noves eines tecnològiques d’apropar-nos molt més a una excavació sense haver de moure ni una pedra, fet totalment impensable fa poques dècades.