La transformació digital de les humanitats i les ciències socials

La xarxa com a eix transversal de l’impacte de les TIC i les transformacions que comporta

Introducció

En aquest punt, cal ressaltar la transcendència de dos elements primordials, la metodologia de classificació dels documents i la formació i capacitació de les persones que han portat a terme aquesta tasca i l’han anat evolucionant i millorant, els arxivers, bibliotecaris i documentalistes. Sense ells i la seva disciplina, la majoria del coneixement que avui tenim al nostre abast no seria més que informació desordenada, poc tractable i sense gairebé valor científic.

Tot aquest llegat ens ha arribat fins als nostres dies, moltes vegades amb alguns segles al darrere, a dins d’una nova dinàmica i a la vegada perill, el de la seva conservació i classificació. La nova era digital obliga a buscar noves formes de classificació, que exigeixen disposar de grans repositoris digitals i, el que és més important, tenir en compte tots els grans canvis que comporta i comportarà la xarxa de xarxes, Internet.

Abundáncia d’informació

Apareixen nous fenòmens com és el de l’abundància d’informació i, com a conseqüència d’això, la necessitat per part de les organitzacions i de les comunitats de triar i seleccionar per no caure en el fenomen de la infoxicació; més que mai, fan falta eines, metodologies i professionals que ajudin a seleccionar i prioritzar aquesta allau d’informació. Com diu la primera de les lleis de The Five Laws of the Curation Economy: «La gent no vol més contingut, vol el que necessita».

Quins són aquests nous reptes i perills en què ens trobem en aquests darrers temps, provocats per l’aparició i impuls de la societat xarxa?

Classificació de la informació

En primer lloc, la classificació d’aquesta informació/documentació que del format analògic ha de passar al format digital. Calen nous criteris de classificació i noves metodologies de cerca.

L’arxiu ha de seguir essent fonamental en tot el relacionat amb la gestió integral de qualsevol tipus d’informació, durant tot el seu cicle de vida, des del «naixement» del document o informació fins a la seva eliminació o conservació temporal o permanent. Totes aquestes consideracions augmentaran de manera evident a mesura que institucions, entitats, governs, etc. avoquin tota la seva informació en format digital i transformin la que tenen de format analògic al digital.

El segon dels reptes –i a la vegada problemes– que tenim al davant és la capacitat de seleccionar i trobar la informació més valuosa i adequada per a cada necessitat, sigui científica o ciutadana. Apareix la figura cada cop més important del content curator o curador de continguts.

La figura del curador de continguts és important no només com a professional que sap presentar la informació que es necessita en un determinat moment, sinó que també és important per a millorar el posicionament d’una organització, persona, marca o servei, per obtenir una bona reputació virtual i per facilitar la creació d’una comunitat al voltant d’aquesta organització, persona, marca o servei. Segons els content curators (Javier Guallar i Javier Leiva), el procés de curació de continguts consta de quatre fases que han anomenat les 4S: search, select, sense making i share (cerca, selecció, caracterització i difusió).

Podem destacar algunes de les funcions d’aquesta nova figura del curador de continguts:

• Dissenyar l’estratègia d’informació: recerca, localització, filtratge, organització, emmagatzematge, utilització, creació (o reutilització) i difusió de la informació.
• Localitzar, identificar i seguir fonts d’informació pertinents: localitzar persones, grups o organitzacions que tractin els temes del seu interès, a més d’estar alerta de les últimes tendències i noves fonts d’informació.
• Processar grans quantitats d’informació: filtrar o garbellar la informació d’interès de la que no ho és. Recerca, localització i anàlisi de contingut rellevant.
• Reutilitzar o reelaborar continguts externs simplificant continguts (extractes de textos) o l’optimització de títols amb la finalitat de fer-los rellevants.
• Donar sentit i valor al contingut en un context: això es pot fer mitjançant introduccions pròpies, de llistes o rànquings, incorporant enllaços amb més informació al text (enriquir el contingut).
• Crear continguts o adequar informació per ser compartits tant internament com externament en una organització i segons l’audiència i els objectius a la qual es dirigeixi, dotant aquesta informació de sentit (contextualitzar).
• Vincular continguts amb grups o persones que estan interessats en ells: aquesta vinculació també pot ser mitjançant eines de visualització de la informació.
• Difondre i publicar informació rellevant i pertinent en cada determinat moment, utilitzant els canals que es considerin oportuns.
• Tenir coneixement de les eines de filtratge i difusió de la informació.
• Analitzar la repercussió de la informació compartida i difosa amb l’objectiu de conèixer la utilitat de la mateixa.

No tota la documentació/informació estarà com fins ara classificada de sortida, sinó que tants els mecanismes d’entrada i aportació com els formats, les col·leccions, els documents, etc. apareixen de múltiples maneres i desordenadament. Ja no serveixen les classificacions més acadèmiques i els sistemes de cerca tradicionals, ara cal trobar com avaluar i classificar informació amb característiques força diferents. Tot això passa indefugiblement per una figura humana que tingui la capacitat i les competències d’utilitzar les noves eines i que, sota un criteri format amb els paràmetres d’importància i transcendència de la informació, faci aquest servei de curació de continguts. Neix, doncs, el curador de continguts (Guallar, Javier; Leiva-Aguilera, Javier), figura fonamental en l’anomenada era de la informació.

Tanmateix, aquests nous escenaris fan aparèixer noves problemàtiques i incògnites que sorgeixen provocades per la gran velocitat que prenen les novetats contínues i les seves «mutacions».

Preservació dels continguts

La principal problemàtica que ens aborda en aquests moments, pel que fa a la preservació dels continguts, va directament relacionada amb els formats que han de tenir aquests continguts i el fet que aquests formats n’han de facilitar la preservació per molts anys, de la mateixa manera que el papir i el paper han permès que conservem la informació de fa molts segles.

Els conceptes i metodologies relacionades amb la digitalització de documents sovint originen dubtes i creen certa confusió.

També és important vincular la digitalització amb l’ecosistema existent de serveis entorn del document i que forçosament s’hauran de relacionar amb un concepte de cadena de valor.

Què ens pot facilitar un bon tractament i metodologia de la digitalització dels documents?

• Augmentar el volum dels continguts culturals i cientificotècnics disponibles en la xarxa, de manera que siguin útils per a l’educació, la recerca i la difusió.
• Incrementar la presència en línia i la visibilitat del patrimoni cultural.
• Assegurar i vetllar per la preservació del patrimoni cultural.
• Propiciar i facilitar l’accés del ciutadà als continguts culturals i cientificotècnics.
• Estimular el correcte ús de les TIC per part del ciutadà.
• Afavorir un marc que garanteixi els drets d’autor i propiciï l’accés lliure als continguts culturals.

De la mateixa manera, aquest exercici també pot afavorir en un àmbit empresarial el sector cultural i de continguts amb accions com:

• Impulsar el desenvolupament d’una indústria de serveis documentals i de digitalització.
• Estimular el desenvolupament de les indústries i institucions culturals.

A continuació, m’estendré una mica més en cadascun d’aquests punts que han transformat tant la visió que en té la ciutadania com l’ús dels continguts culturals gràcies a l’impacte de les TIC.

Adjunto tot seguit la gràfica DAFO del Pla de digitalització cultural de Catalunya de l’any 2008, on, entre altres coses, s’analitzaven les oportunitats d’un pla com aquest per a diferents organitzacions. El quadre presenta les fortaleses i debilitats de qualsevol organització que aposti clarament per digitalitzar la seva informació i documentació, en aquest cas, cultural.

Digitalització de continguts

Les organitzacions que hagin fet el pas cap a la digitalització dels seus continguts o estiguin en procés de fer-ho, tant les que originalment estaven en format analògic com les que des d’un moment concret es generin amb format digital directament, incorporen un seguit d’avantatges, dels quals podem ressaltar:

• Millora de la gestió documental: la conversió de la documentació analògica a digital facilita la creació de noves formes d’organització de les col·leccions amb la finalitat d’agilitzar-ne la gestió. A diferència dels documents físics, els objectes digitals permeten la interoperabilitat i la traçabilitat del seu ús, així com l’accés remot i la col·laboració entre equips de treball.
• Estalvi de cost: en alguns casos, quan es planteja un projecte de digitalització, l’objectiu principal és generar una reducció de costos operatius a mitjà o llarg termini. En aquesta situació, l’estalvi econòmic a mitjà o llarg termini haurà de justificar la inversió que suposarà el desenvolupament del projecte. La reducció de despesa pot venir donada per múltiples factors, sigui pel cost d’oportunitat originat per l’ocupació d’espai físic, el cost directe de l’emmagatzematge o el de la gestió dels documents físics.
• Control d’accés o seguretat: al llarg de l’evolució dels formats electrònics i les diverses interfícies d’accés, s’han desenvolupat nombroses mesures de seguretat que permeten de tenir un control gairebé absolut de l’ús i l’accés a la informació. En el cas que sigui necessari, es pot determinar qui té accés a la informació i limitar la capacitat de manipular-la mitjançant l’encriptació, la signatura electrònica o els permisos (rols d’usuari) en els dipòsits digitals, entre altres mesures de control. Moltes vegades, aquest control sobre la informació és el que permet de garantir el valor del mateix document, i és per tant un objectiu prioritari en el context de determinades organitzacions. El control d’accés també té un paper fonamental en la protecció de dades de caràcter personal i en aquell material d’arxiu que, per la seva naturalesa, no pugui ser d’ús obert.
• Noves oportunitats de negoci: la popularització d’Internet ha ocasionat que moltes organitzacions ho considerin un mercat global potencial per tenir en compte. En aquest sentit, la digitalització de la documentació ha estat el pas previ a la seva comercialització a través de la xarxa o a la seva utilització com a incentiu de valor afegit, complementant un altre tipus de negoci.
• Preservació: la digitalització dels fons documentals, si es fa amb l’aplicació de polítiques i mesures de preservació adients que tinguin en compte, per exemple, l’obsolescència tecnològica, facilita la conservació dels continguts originalment fixats en suport analògic. Quan es fa esment a un objectiu de preservació, està més aviat focalitzat a l’elaboració d’una còpia digital d’un document original per tal d’evitar la seva constant manipulació i, així, minimitzar el seu desgast físic i risc de dany.
• Ampliar l’accés a la informació: de la mateixa manera que en la preservació, l’increment dels punts d’accés a la informació és un objectiu comú en tots els projectes de digitalització. Aquest factor guanyarà importància en els projectes que faciliten l’accés remot a les col·leccions i permeten la consulta d’un document a més d’una persona alhora, superant així les limitacions físiques i temporals. També s’ha de considerar la possible oportunitat d’establir projectes cooperatius amb altres institucions, a partir de la compartició de la informació.
• Difusió i/o visibilitat del fons: a diferència de l’objectiu anterior, aquí es planteja la difusió com la missió de donar a conèixer un fons documental que no s’ha posat a l’abast dels usuaris per diferents motius. Aquest objectiu sol ser prioritari, per exemple, en projectes de digitalització de revistes, col·leccions d’hemeroteca i fons antics que, per motius de seguretat i integritat dels documents, només poden ser consultats per determinats col·lectius. En general, es contempla la difusió com una forma d’accés universal a la informació i que, per motius diversos, no es pot portar a terme a través dels documents físics.

S’han de tenir en compte a l’inici del procés perquè limitaran aquell fons disponible per ser digitalitzat. Hem de tenir en compte, però, que estem parlant de legislacions que tenen el seu marc d’actuació dins de cada país, fet que dificulta tractar temes que transcendeixen el marc físic i geogràfic d’un Estat per passar a tenir repercussions de caràcter global, marc en el qual, com hem vist, actua Internet.

Cal destacar el recent informe, de gener del 2016, del World Economic Forum, The Impact of Digital Content: Opportunities and Risks of Creating and Sharing Information Online, on es dedica un capítol específicament als aspectes ètics i a la privacitat i un altre als aspectes legals que se’n deriven.

Un cop aclarides quines són les restriccions legals a les quals està lligat el fons sensible de ser digitalitzat, podrem plantejar-nos una sèrie de preguntes al voltant dels aspectes clau que marcaran la nostra política de selecció del material que cal digitalitzar.

• Contingut intel·lectual. Per sobre de qualsevol altre aspecte, el contingut intel·lectual o històric dels documents acostuma a ser el factor que decideix si un document s’admet o no en un procés de digitalització. El valor de la informació continguda en el document o l’ús potencial que se’n pot fer és el que justifica la inversió. Malgrat que el nivell de qualificació d’un contingut és sempre discutible, en general cada institució ha de definir quins són els documents que aporten aquest valor, en consonància amb el marc que estableixen les polítiques oficials.
• Un altre dels factors clau que ens ajudarà a determinar els criteris de selecció serà l’ús que fan actualment els usuaris del material original. Generalment, la demanda més gran d’un material indica un valor més alt, i per tant, és prioritzat en el procés de selecció. D’altra banda, es pot donar el cas que la demanda s’orienti als investigadors o a la recerca i que al mateix temps no es puguin posar en obert aquests continguts per temes legals. A vegades, materials poc sol·licitats a causa de la dificultat per accedir-hi (localització, dispers en diverses institucions, estat físic degradat, etc.) tindrien en altres circumstàncies un valor igualment alt. Per exemple, pot haver-hi volums de grans dimensions físiques que justifiquin la seva digitalització en termes de la seva manipulació. En altres casos, un negatiu fotogràfic digitalitzat facilita igualment la seva consulta.
• Estat físic. Les condicions en què es trobi el material determinarà el seu grau de manipulació, i per tant, les possibilitats que té de ser digitalitzat. En el cas de prosseguir la digitalització d’un material en males condicions, haurem de comptar amb la inversió econòmica que pot comportar la seva restauració i/o manipulació prèvia.
• Un altre aspecte que cal considerar, sense especificar una recomanació clara, està relacionat amb aquelles col·leccions que estiguin conservades en més d’un suport, com pot ser el cas de material fotogràfic (negatiu, diapositiva, microfilm, etc.). En cada cas, haurem d’analitzar quin és el suport més adient per a la digitalització. En la mesura que sigui possible, serà convenient digitalitzar a partir del suport original.

Es contemplen els diferents tipus de suport de la informació en el seu estat analògic. En l’àmbit de la digitalització, es pot treballar en els suports següents (Ruiz de Osma, 1998, pàg. 387-399):

• Paper: utilitzat habitualment per plasmar informació iconogràfica i textual, encara que el podem trobar com a manifestació musical, artística o cartogràfica.
• Pel·lícula: l’acostumem a trobar en forma de tira de filmina, diapositiva, cinefilm (35 o 16 mm) i microforma (rotlle de 35 o 16 mm, targetes d’obertura o microfitxes).
• Plàstic: aquest material també ha tingut un paper important en la plasmació de la informació, sigui en l’entorn textual i gràfic a partir de les transparències, o en el musical a partir dels discs de vinil.
• Magnètic: pot tractar-se d’una cinta sonora (bobina o casset) o d’una cinta de vídeo (bobina o casset). Aquest suport ha anat incorporant diferents variables des del Pla de digitalització de continguts de Catalunya, que han fet millorar tant qualitativament com quantitativament la seva proposta.

El ventall de tipologies documentals per definir pot ser molt ampli, sobretot en el cas del paper, ja que durant la seva llarga existència ha desenvolupat nombroses maneres de representar la informació.

Alguns projectes han facilitat la introducció de les TIC a les anomenades humanitats. Aquests projectes, tot i tenir aspectes prioritaris que incideixen en disciplines concretes, han impactat de manera transversal, i a vegades segurament no volguda, impulsant altres aspectes que no estaven en el seu full de ruta inicial, però que han ajudat a transformar aspectes i procediments en què la tecnologia –i més concretament, les TIC– no tenia un pes gaire important.

En podeu veure alguns exemples a la galeria de projectes, uns d’àmbit més global i d’altres amb una visió més local però, tot i la diferència evident de recursos entre ells, amb una incidència igual d’important.